Tan solo quisiera hacer tuya una noche
que mi cuerpo fuera el tuyo
que nuestra respiración fuera la misma.
Quisiera que me tocaras, que acariciaras
mis mejillas al son de cariñosas palabras,
y sentir que mirándote a los ojos
soy la única a quien enredas
¡Maldito diablo que juega malas pasadas!
Sé que para ti no soy nada
tan solo aquella que un día bailó contigo
compartió una bonita canción
y se fué, pensando que tal vez
algún día me dirías... tan solo quisiera.
20 abr 2006
No hubo nada
Ni una triste mirada
ni un giro, no hubo nada,
ni un adiós.
Finalmente no nos hablamos
ni tampoco nos saludamos
¿nos habremos olvidado?
Ni como amigos hemos quedado.
Ha sido una pena,
pensar en salvar una amistad
por encima de todo,
porque eres un bobo
al hacer lo que haces
siguiendo los pasos de tus amigos
a los que yo también he querido
pero que ahora daño me hacen
y bien sé que tu lo sabes.
Pero aún así siempre intentaré ayudarte
aunque llegará un momento
en que ya nadie podrá salvarte.
ni un giro, no hubo nada,
ni un adiós.
Finalmente no nos hablamos
ni tampoco nos saludamos
¿nos habremos olvidado?
Ni como amigos hemos quedado.
Ha sido una pena,
pensar en salvar una amistad
por encima de todo,
porque eres un bobo
al hacer lo que haces
siguiendo los pasos de tus amigos
a los que yo también he querido
pero que ahora daño me hacen
y bien sé que tu lo sabes.
Pero aún así siempre intentaré ayudarte
aunque llegará un momento
en que ya nadie podrá salvarte.
El pas del temps
I és fixar la vista en un punt... i perdre el sentit. La meva ment comença a viatjar a una velocitat vertiginosa. Potser aquesta vegada sigui ja la centena que em desplaço. Flash-backs del record que venen i van i em porten imatges de tota una vida, de fet, de tota la meva vida fins a n'aquell dia en què em donaren això que llegeixo. Potser va ser ahir, o la setmana passada, potser fa uns mesos, o tal volta siguin anys.
Puc veure'm a mi donant les primeres passes, balbucetant les primeres paraules, tastant els primers gustos de la vida: besades, mirades... i com no, també les primeres baralles, decepcions, traïcions i desenganys. No tot ha estat de color de rosa. A llavorens somniava amb un futur fet a la meva mesura, com aquella sabata de vidre que sols el millor sabater podria optar a fer-la, però que comprar-la era massa cara. Però per a tot això, evidentment, necessitava la gent. Rius de gent que mai romanien immòbils. Uns estigueren amb mi des del començament de les meves experiències, altres venien i se n'anaven, alguns s'allunyaven per sempre i d'altres anhelaven potser, estar amb mi per la resta del temps. Guarderia, escola, institut, universitat... excursions, festes i viatges... concerts, cançons i pobles... hivern, primavera, estiu i tardor... sempre amb ells, sempre fent-mos costat.
Ara rellegeixo aquest vell escrit i l'admir com la més preciada retxa de vida, potser ara aconsegueixi impregnar-me de la fragància d'aquells anys, potser faci tornar a la meva memòria el nom d'algun d'ells, potser em faci recordar qui va escriure això. O potser no faci falta. Potser el temps ha passat però demà els tornaré a veure un altre pic, potser mai han partit i encara romanen amb mi, i llavors, aquells flash-backs del principi ja no els faré sola, seran part d'un col·lectiu. Però tal vegada això no sigui així... llavors sols em queda mirar a la gent que em rodeja i dona'ls-hi les gràcies, per omplir la meva vida de noves experiències i per estimar-me tant com aquells que en la meva joventut estigueren amb mi el dia que em donaren aquest paper, potser ara ple de paraules sense sentit; el dia que vaig complir 18 anys... tota una vida, tota la meva vida fins a n'aquell dia, rodejada potser, de qui més m'estimava, i llavors, és la meva ment la que, una vegada més, viatja a una velocitat vertiginosa, reportant-me a n'aquelles imatges que mai podré oblidar per molts anys que passin.
Puc veure'm a mi donant les primeres passes, balbucetant les primeres paraules, tastant els primers gustos de la vida: besades, mirades... i com no, també les primeres baralles, decepcions, traïcions i desenganys. No tot ha estat de color de rosa. A llavorens somniava amb un futur fet a la meva mesura, com aquella sabata de vidre que sols el millor sabater podria optar a fer-la, però que comprar-la era massa cara. Però per a tot això, evidentment, necessitava la gent. Rius de gent que mai romanien immòbils. Uns estigueren amb mi des del començament de les meves experiències, altres venien i se n'anaven, alguns s'allunyaven per sempre i d'altres anhelaven potser, estar amb mi per la resta del temps. Guarderia, escola, institut, universitat... excursions, festes i viatges... concerts, cançons i pobles... hivern, primavera, estiu i tardor... sempre amb ells, sempre fent-mos costat.
Ara rellegeixo aquest vell escrit i l'admir com la més preciada retxa de vida, potser ara aconsegueixi impregnar-me de la fragància d'aquells anys, potser faci tornar a la meva memòria el nom d'algun d'ells, potser em faci recordar qui va escriure això. O potser no faci falta. Potser el temps ha passat però demà els tornaré a veure un altre pic, potser mai han partit i encara romanen amb mi, i llavors, aquells flash-backs del principi ja no els faré sola, seran part d'un col·lectiu. Però tal vegada això no sigui així... llavors sols em queda mirar a la gent que em rodeja i dona'ls-hi les gràcies, per omplir la meva vida de noves experiències i per estimar-me tant com aquells que en la meva joventut estigueren amb mi el dia que em donaren aquest paper, potser ara ple de paraules sense sentit; el dia que vaig complir 18 anys... tota una vida, tota la meva vida fins a n'aquell dia, rodejada potser, de qui més m'estimava, i llavors, és la meva ment la que, una vegada més, viatja a una velocitat vertiginosa, reportant-me a n'aquelles imatges que mai podré oblidar per molts anys que passin.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
