El pas del temps

I és fixar la vista en un punt... i perdre el sentit. La meva ment comença a viatjar a una velocitat vertiginosa. Potser aquesta vegada sigui ja la centena que em desplaço. Flash-backs del record que venen i van i em porten imatges de tota una vida, de fet, de tota la meva vida fins a n'aquell dia en què em donaren això que llegeixo. Potser va ser ahir, o la setmana passada, potser fa uns mesos, o tal volta siguin anys.
Puc veure'm a mi donant les primeres passes, balbucetant les primeres paraules, tastant els primers gustos de la vida: besades, mirades... i com no, també les primeres baralles, decepcions, traïcions i desenganys. No tot ha estat de color de rosa. A llavorens somniava amb un futur fet a la meva mesura, com aquella sabata de vidre que sols el millor sabater podria optar a fer-la, però que comprar-la era massa cara. Però per a tot això, evidentment, necessitava la gent. Rius de gent que mai romanien immòbils. Uns estigueren amb mi des del començament de les meves experiències, altres venien i se n'anaven, alguns s'allunyaven per sempre i d'altres anhelaven potser, estar amb mi per la resta del temps. Guarderia, escola, institut, universitat... excursions, festes i viatges... concerts, cançons i pobles... hivern, primavera, estiu i tardor... sempre amb ells, sempre fent-mos costat.
Ara rellegeixo aquest vell escrit i l'admir com la més preciada retxa de vida, potser ara aconsegueixi impregnar-me de la fragància d'aquells anys, potser faci tornar a la meva memòria el nom d'algun d'ells, potser em faci recordar qui va escriure això. O potser no faci falta. Potser el temps ha passat però demà els tornaré a veure un altre pic, potser mai han partit i encara romanen amb mi, i llavors, aquells flash-backs del principi ja no els faré sola, seran part d'un col·lectiu. Però tal vegada això no sigui així... llavors sols em queda mirar a la gent que em rodeja i dona'ls-hi les gràcies, per omplir la meva vida de noves experiències i per estimar-me tant com aquells que en la meva joventut estigueren amb mi el dia que em donaren aquest paper, potser ara ple de paraules sense sentit; el dia que vaig complir 18 anys... tota una vida, tota la meva vida fins a n'aquell dia, rodejada potser, de qui més m'estimava, i llavors, és la meva ment la que, una vegada més, viatja a una velocitat vertiginosa, reportant-me a n'aquelles imatges que mai podré oblidar per molts anys que passin.